El recordau? Es deia Jean-Claude, però signava sempre Eka. Capell. Vestit de gris i negre. Màniga llarga en ple estiu. Copa de vi. Barba blanquinosa. Als seus peus, un senalló. Damunt la taula, papers, quaderns, retoladors. Dibuixava en el seu bloc, però també sobre tovallons i posagots. A voltes una detalladíssima panoràmica de la plaça o del carrer; a voltes fugaces figures humanes, tot just esbossades, que es esdevenien espectres eteris sense rostre sobre el paper. La seva missió era observar. Observar i dibuixar. Observar i capturar. Observar i reflexionar. Estudiar la llum, la perspectiva, els volums. Compartir el procés creatiu amb els amics o els turistes curiosos, sense estalviar cap explicació i sempre exhibint un somriure encomanadís. Eka era una veu lenta, de paraules rogalloses i mesurades, d’exposicions llargues i planificades, que podien semblar tortuoses als que vivien presoners de rellotges i horaris. Parlava, deixant caure algun mot endèmic del seu dialecte való, del seu passat com a publicista a Bèlgica; de la crisi vital que el va fer deixar la família; de com va iniciar a Avinyó la seva inclinació artística; del seu pas per Garrachico, a les Canàries; de com va perdre en una casa llogada a Formentera centenars de dibuixos i documents; de les proporcions universals de l’obra d’art; de l’errívol desenvolupament econòmic de la nostra illa; del rumb suïcida que pren el món occidental... Allí on el vèieu, Eka era el primer indignat, molt abans que el 15-M ens recordés que la crisi dels dèbils és a les butxaques dels rics. Als seus quaderns hi havia també les receptes globals per a canviar el món, en forma d’aforismes o breus apunts, llambregades de compromís cívic obtingudes potser a base d’esmicolar i examinar minuciosament el més immediat i concret, a base d’entendre molt bé quin era el seu lloc al món. Eka desafiava, des del silenci i la placidesa dels seus sojorns a les terrasses de les cafeteries, tot aquest constructe o entramat polític i financer que definim com a “Sistema” i que anomenam de mil maneres. Si un altiu herald d’aquest Gran Germà es presentàs a cavall davant seu i li demanés què podia fer per ell, segur que Eka desviaria la mirada del paper on dibuixava i li respondria: “Aparta’t, que em tapes el paisatge”.
Vicent Ferrer